Aquests dies s’acaba l’exposició Núria Feliu al Palau Robert comissariada per Òscar Dalmau amb un guió de Julià Guillamon i documentació de Fermí Puig. També se celebra un homenatge musical al Palau de la Música Catalana. No serà la darrera de les (re)visions dedicades a Núria Feliu que ens oferirà el 2024. Tanmateix, ja és una excusa meravellosa per reivindicar una de les retrofigures pop més rellevants de la Catalunya moderna. Parlar de la Feliu és parlar de renovació i és parlar d’una de les pioneres indiscutibles de l’entrada de la modernitat a Catalunya a les acaballes del gris franquisme, però no només. Santsenca de naixement i de vida, és icona del barri. Creix i treballa a la Barcelona enyorada, la ciutat popular dels barris i les formes de vincle social pròpies de l’ultralocalisme de postguerra. Les imatges de Núria Feliu despatxant a la parada familiar del mercat del barri o la seva relació amb l’Orfeó de Sants i el teatre hi remeten. A mitjans dels seixanta, l’esclat cultural impulsat pel moviment catalanista obre tot un ventall de propostes de renovació: el teatre experimental de to independent, recitals musicals en català, poesia i art avantguardista… Feliu s’hi cabussa sencera. Donald Duc és el seu primer grup ié-ié, on canta entre 1960 i 1962. En el món del teatre participa i acosta obres que van des de Sòfocles a Camus, Wesker, Brossa o Pedrolo en català.
