Quan el Crist en Majestat s’il·lumina sobre la pedra quasi nua de l’absis i per fi veus aquella cara en el seu lloc original, el cor es contrau perquè un sentit t’entri pels ulls. La Vall de Boí està molt lluny: per fer tots aquells quilòmetres i marejar-te en tots aquells revolts has de tenir una mica de fe. No saps ben bé en què. El món que va construir aquella església ja no existeix; l’ordre invisible del cosmos que les pintures il·lustraven ja no té ningú que el segueixi. A fora és clar el que l’ha substituït: l’esquitxada de poblets preciosos que salpebren les muntanyes conté la concentració d’habitatges d’ús turístic per habitant més gran de Catalunya. Tampoc convé impostar nostàlgia i pensar que peregrinar per tenir una experiència religiosa devia ser tan diferent de comprar un pack experiència per passar un cap de setmana als Pirineus. A Sant Climent de Taüll, al segle XI, els sacerdots jugaven amb les pampallugues de la llum de llàntia en la foscor, i al segle XXI els conservadors juguen amb els projectors del mapping. Si la cosa funciona, tens una visió.
