De llibres d’autoajuda n’hi ha un munt al mercat, a conseqüència de la indigència intel·lectual de la població: no n’ha tingut prou amb les “religions de substitució” que s’han creat —independentisme, animisme, orientalisme, ecologisme, reciclatge obsessiu, antitabaquisme, antitaurisme, feminisme exorbitat, LGTBIQRSTZ (aneu a saber què voldran dir les lletres que encara no s’han incorporat a la marca), orgull de ser gai en comptes d’orgull de ser humà, trumpisme als Estats Units, orriolisme a Catalunya, i moltes altres addiccions—, que la gent corre adelerada a buscar remei per a les seves vides en llibres carregats de bona fe, d’ingenuïtat i d’oportunitat mercantilista. Prou! Diguem prou! Cremi l’estaca! Entenguem d’una vegada que l’Ítaca de Cavafis és la mort, no la pàtria retrobada: aprendre a morir és el que dona millor sentit a les nostres vides (Montaigne); però creiem, més com més va, que som eterns; si entenguéssim que l’eudaimonia no consisteix a passar-la bé, sinó a endreçar la nostra existència d’acord amb la virtut, cosa no tan difícil d’assolir!
Autoajuda antiga amb Plutarc
