Em feia il·lusió veure Casa en flames per molts motius. Primer, perquè celebro participar dels èxits del cinema català dels últims anys. Digueu-me patriotera, però són un motiu d’orgull i alimenten una necessària sensació de normalitat cultural. Segon, perquè el repartiment i l’acollida entusiasta (aquesta setmana ha batut rècords) prometien. Tercer, perquè el gènere de la comèdia dramàtica coral sempre m’ha tirat (i sí, hi he trobat rastres de Les petits mouchoirs, de Guillaume Canet).
Please follow and like us:
