L’escàndol que hi va haver el desembre de 1896 amb l’estrena del drama en cinc actes i en prosa titulat Ubú rei en una edició i a l’altra (totes dues també del 1896, la primera en una revista d’art i l’altra en un llibre normal) va ser sonat, i no perquè revolucionava el teatre i obria la porta a les aventures avantguardistes sinó, sobretot, per motius morals que encara ens afecten. Alfred Jarry, que va morir amb 34 anys d’una meningitis tuberculosa (i diuen que la seva última voluntat va ser demanar un escuradents), havia escrit molt: noveŀles, contes, teatre, llibres inclassificables, articles de crítica i de tota mena, i uns quants poemes, també. És un dels autors més atrevits que han existit. De nen i de noi era un estudiant molt aplicat i aprofitat i alhora un dels més bandarrots de la seva colla. De l’Ubú, que havia començat com una broma d’uns nens de coŀlegi contra un professor ridícul i grotesc, ell en va acabar fent una obra mestra que retrata la política del segle que estava entrant, el XX, i la del XXI també, i dic retrata per dir-ho fi, perquè el retrat fa molta pudor, la brotxa amb què l’ha pintat és “l’escombra innominable” (així ho diu ell), la de netejar les latrines.
