Un dels primers retrets a la museografia institucional el va fer Paul Valéry en un article publicat a la premsa francesa el 1923. “No m’agraden massa els museus. A la primera passa que faig cap a les coses belles, una mà m’arrenca el bastó, un rètol em prohibeix fumar”. El disgust del poeta i pensador francès tot just començava després de considerar la sala d’escultures “un tumult de criatures congelades on cadascuna demana, sense obtenir-ho, la inexistència de totes les altres”. La de pintura tampoc se’n va salvar: “Davant meu es desplega en silenci un estrany desordre organitzat. Soc presa d’horror sagrat. […] Surto amb el cap revolt i les cames tremoloses d’aquest temple dels plaers més nobles. El magnífic caos del museu em segueix i es combina amb el moviment viu del carrer”. La museografia —una metadisciplina narrativa que orbita al voltant de l’objecte, el subjecte, l’espai i el temps— sempre ha estat al centre d’un debat que amb el canvi de mil·lenni s’ha intensificat. Nous temps requereixen noves mirades ja sigui per a una estela funerària de la necròpolis de Novilara o una mastodòntica escultura inflable d’Eva Fàbregas.
Seguir leyendo
