Quan Josep Palau i Fabre deia que els catalans tenim un complex d’inferioritat amb Ramon Llull, en realitat parlava d’ell mateix. L’autor de Poemes de l’Alquimista va quedar enlluernat per la possibilitat de transmutar el plom en or amb la descoberta juvenil del Llibre d’Amic e Amat, que l’acompanyaria tota la vida. Presoner a Vic el 1939, quan envia una carta a la mare diu que “és l’únic llibre que no s’ha separat mai de mi, i que juntament amb el record vostre, m’ha ajudat en més d’una ocasió”. És un gest d’afecte ambivalent propi de la relació d’amor i ressentiment que mantenien: la menció de Llull és una manera de fer entendre que no comparteix l’entusiasme d’Eulàlia Fabre amb la victòria de Franco, que el fill no renunciarà a ser un escriptor català. Palau i Fabre deia que Catalunya era un país matinal, perquè l’arrencada gloriosa amb la figura solar de Llull comporta que cap escriptor posterior sigui capaç d’igualar el primer mestre: el país sempre comença sense acabar. De nou, Palau parlava d’ell mateix.
El jove Palau i Fabre
Julià Guillamon
Galàxia Gutenberg
488 pàgines. 25 euros
