Ala seva novel·la anterior, Nicolau (2022), Antoni Veciana (Reus, 1977) se servia de la rondallística i els mites mariners per mirar de nou i narrar amb goig, amb una alegria gairebé física —semblaria que a cada frase s’hi veu la companyia del moviment de les mans, els riures, les gesticulacions expressives— la llegenda del Peix Nicolau, una mena de sirena masculina que en la imaginació popular es considerava com un ésser benefactor. I mentre es llegia la prodigiosa i fecunda bio—grafia que es desgranava en aquesta espècie de novel·la d’aprenentatge, folklòrica en el bon sentit de la paraula, plena de vicissituds i aventures vistes amb candor i naturalitat, el lector podia recordar el que Alexandre Dumas deia de Charles Nodier, l’autor de Contes visionaris: que tenia el privilegi dels homes de geni, que quan no sabia ben bé del tot el que explicava, s’ho inventava, i que el que inventava era molt més probable, molt més colorista, molt més enginyós, i fins i tot més verdader, que la realitat. A Nicolau, gràcies a la navegació veloç de la fantasia, la lleugeresa triomfava sobre el pes, el frívol sobre el significat, i mentre nedàvem al costat d’aquesta versió masculina d’una sirena, saltant d’un fet a un altre fet, la imaginació s’imposava damunt de l’experiència. Al cap i a la fi, el que feia Antoni Veciana amb l’eròtic fons del mar era el mateix que fa ara amb la llunyana i obscura edat mitjana a Dolça a la Torre del Fang, el relat de la vida de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. “Aquest llibre”, diu a la nota inicial, “no pretén recrear la vida del segle XII, només el fa servir com a escenografia per explicar històries”.
Seguir leyendo
