Monzó ha tornat a plegar, però a mi ja no m’enreda més. La primera espantada, el 2020, va tenir com a pretext la pandèmia i una depressió, que diria que és col·lectiva i no ha abandonat el centre de la cultura catalana. Havia deixat d’escriure la columna diària i va a passar a escriure’n tres a la setmana, fins que va desaparèixer de les pàgines de La Vanguardia durant uns mesos. Llavors vam tenir —vaig tenir— la temptació de fer-ne anàlisis més o menys serioses, apuntant al canvi dels temps, a la pèrdua de poder de l’escriptor —fins i tot dels de màxima referència com Monzó— en la configuració del llenguatge comunitari i bla, bla, bla. Tornaré a caure al parany d’un dels trols més esfèrics que ha fruitat aquest país. Es va refer i va tornar a escriure articles, no cada dia, fins que el cap de setmana passat va anunciar en una entrevista-performança que ara sí que sí. És una peça gosaria dir que històrica en la literatura catalana, on Monzó deixa anar tota la corda planiana, retorçant l’autoironia, per engrandir un personatge decadent que només es vol refugiar a Maçanet de Cabrenys i aprendre a jugar a la botifarra amb la resta de jubilats. És una imatge bastant acurada del que sempre n’havíem dit «fer-se el pagès».
