La designació de Manuel Borja-Villel com a persona encarregada de revolucionar els museus catalans ha encès les passions típiques que es desencadenen al país quan el Barça fa un fitxatge galàctic: a una banda, seguidors entusiastes que ja s’han comprat la samarreta oficial i auguren el triplet; a l’altra, una remor de pessimisme tribuner que s’escandalitza amb els costos de l’operació i diu que hauria estat millor donar el protagonisme als de casa. Tan gastats en el terreny de la política, els símils futbolístics no solen funcionar en el cas de l’art. Però la polèmica que va envoltar Borja-Villel durant el final de la seva etapa com a director del Museu Reina Sofia, convertit en una excusa perquè conservadors i progressistes de Madrid continuessin la seva batalla política per altres mitjans, és d’aquests casos en què la futbolització de tot plegat resumeix molt bé el triomf de la lògica shmittiana d’amics i enemics. Com sempre passa amb els jugadors estrella que arriben de rebot a un entorn amb complex d’etern número dos, de Borja-Villel se n’espera tant que tot el que faci podria ser poc. Dimecres passat, presentat per la consellera de cultura Natàlia Garriga, que es responsabilitza de l’aposta, hi havia molta expectació, però més que un primer partit vam veure el ritual entranyable dels primers tocs de pilota sobre el camp.
Manuel Borja-Villel: un fitxatge galàctic?
