Escric aquesta columna amb el dubte de si és la darrera. Acaba la temporada, i toca decidir si es renoven o no les veus i els seus espais. El veredicte final, a hores d’ara, no el sé; però albiro la possibilitat de no continuar. Les raons, fonamentades. I és que des que vaig començar a col·laborar en aquest mitjà, ara fa gairebé un any, carrego amb el fracàs de no haver-me situat —i la majoria de les vegades ni tan sols entrat— al capdavant del rànquing. Cada setmana que surt publicada una de les meves divagacions, protagonitzo el mateix ritual: entro al portal d’aquest diari i faig scroll fins a ensopegar amb la llista de les deu peces que més clics arrosseguen. Com que la meva no hi és, l’endemà la torno a buscar. I, mentrestant, intento esbrinar com funciona la dinàmica d’uns lectors que no sé ben bé qui són fent córrer l’enllaç als pares, als amics i a un llarg etcètera. Els agafo per banda i els obligo a respondre’m, compulsivament: “està bé?”, “t’ha agradat?”, “què canviaries, què has trobat a faltar?”.
