Fins fa un parell de setmanes Apel·les Fenosa era només un carrer inhòspit de Gràcia pel qual passava de tant en tant. Així que vaig decidir posar remei a la llacuna i me’n vaig anar fins al Vendrell, on aquest escultor va estiuejar durant trenta anys amb la seva dona Nicole, també artista. A la casa, la Casa del Portal del Pardo, ara reconvertida en museu, s’hi exposen més de tres-centes escultures, que només són una cinquena part de l’obra de què disposa. Les miniatures de terracota són hipnòtiques; els busts, inapel·lables. Al jardí, l’Orlando monumental carregant el seu cavall mort ja justifica per si sol l’excursió. No m’estranya gens que fa unes dècades l’obra de Fenosa s’exposés al Museu Rodin de París; algunes de les seves obres em produeixen aquell mateix estat de meravellament. O d’abismament: contemples l’escultura i és com si caiguessis en un buit.
Per què sempre tinc la sensació que la vida intel·lectual ja no bull?
