Fa unes setmanes ens vam entretenir un parell de dies lingüistes i correctors amb una polèmica a tomb d’un tuit del poeta Enric Casasses que comparava dues edicions d’All i salobre de Josep M. de Sagarra, la primera del 1929 i la reedició del 1966, i destacava la manera com, un cop mort l’autor, s’havia decidit esmenar la llengua original seguint un purisme normatiu que semblava capriciós i desvirtuava l’obra primera. De fet, l’exemple va servir per debatre sobre els límits de la correcció i sobre l’equilibri entre els dos pols que hauria de menar la feina de revisió dels textos, entre el respecte per tot allò que és genuí a la llengua (i que no necessàriament es correspon a la llengua normativa) i el respecte a les tries sobiranes de l’autor. Vist des dels ulls de la correcció del segle XXI, la intervenció en la reedició del 1966 semblava més aviat fora de lloc, impensable avui dia.
