No havia vist mai res de semblant a l’espectacle dels patins de vela d’aquells matins d’estiu a Sant Salvador. Els seus amos, de cossos brunyits pel sol i cabells enredats per la sal i el vent, els arrossegaven a força de braços per les nanses de proa fins a la vora del mar, i mentre les lleugeres embarcacions cabotejaven i les veles flamejaven esperant-los, pujaven d’un salt, agafaven l’escota, tensaven, i els patins sortien disparats com salvatges i alegres cavalls marins en una festa d’aigua resplendent orlada d’esquitxos d’escuma. La primera vegada que els vaig contemplar va ser el 1980, i llavors el patí de vela, el patí català, ja gaudia de gran tradició al país. De fet, jo vaig conèixer la generació següent a la dels grans patinaires o patinistes d’aquella època heroica en què arribaven a apostar-se en una regata que el perdedor cremaria el patí en una foguera. Però els joves continuaven navegant com els seus antecessors, d’una manera instintiva, epidèrmica, alegre, molt salvatge, que a mi, estiuejant de muntanya arribat a la platja per assumptes del cor i no pas marítims, em semblava no només sorprenent sinó temerària i fins i tot insensata.
