Va passar molt de temps abans que la meva àvia es decidís a parlar de la guerra. Només en els darrers anys de la seva vida, l’àvia Rosa va començar a explicar-me alguna anècdota d’aquella època en la qual les alarmes sonaven sovint i la gent corria a amagar-se als refugis o als soterranis dels edificis. L’àvia arribà a Roma a divuit anys, poques setmanes després de casar-se amb l’avi, el noi una mica més gran conegut al poble. Uns quaranta quilòmetres separaven Morlupo, on tots dos van créixer, de la capital on viurien tota la seva vida. L’any que va fer els dinou, començà la guerra i naixé la seva primera filla. Els bombardeigs començaren el 1943. Aquell mateix any, pocs dies abans que els alemanys entraren en el gueto, una parella de jueus es van amagar a casa dels avis. Eren dos homes, amics d’amics. Els meus avis els van amagar dins d’una petita habitació, la porta de la qual només s’obria quan l’àvia els portava alguna cosa per menjar. Van estar allà alguns mesos fins que van voler marxar. No van servir de res les recomanacions de l’avi —”quedeu-vos fins que la guerra s’aturi”—, ells volien intentar recuperar la llibertat perduda. Volien anar cap al sud i, després, abandonar Itàlia. Van marxar un matí a primera hora i no es va saber res més d’ells. L’àvia no ens va parlar mai d’aquest fet. Era massa dur pensar que no havien aconseguit fugir, que havien estat descoberts i deportats. Sí que em va parlar, en canvi, de quan agafava la seva filla a coll i baixava corrent a amagar-se. La nena reia, es divertia, no entenia el que succeïa. L’àvia intentava que no fes soroll. “Si ens descobrien, l’avi i el seu cunyat serien detinguts i obligats a anar a la guerra”. Per sort, això no va arribar a passar. L’avi es va salvar. Tingué sort. Se salvà també de la massacre de les Fosses Ardeatines: amb la bicicleta va passar davant de les fosses només cinc minuts abans que arribessin els alemanys amb els més de 300 italians detinguts i, posteriorment, afusellats com a represàlia a l’atemptat partisà en el qual moriren 33 soldats nazis.
25 d’abril, Itàlia i el país que no va arribar a ser
