Escric aquesta introducció amb un exemplar de Digue’m agosarat (Columna, 2000) fitant-me des de darrere l’ordinador portàtil. És damunt d’un escriptori ple de llibres que ja no troben lloc a la prestatgeria del menjador, prou amortitzats per exposar-los a l’eventual accident amb la tassa de cafè, però massa connotats sentimentalment com per desfer-me’n. A la portada, capcot, hi ha Andreu Buenafuente (Reus, 1965), productor, presentador, humorista i una figura la dimensió actual de la qual se’m fa materialment evident quan veig el centenar de persones que, un divendres qualsevol al matí, ocupen el carrer Casp tot fent cua per entrar al directe de Nadie sabe nada. “Tenim una llista d’espera de dos anys, el públic d’avui s’hi va apuntar el maig de 2022″, m’explica Gemma Saperas, d’El Terrat, abans que comencem l’entrevista.
Andreu Buenafuente: “Els 10 primers anys a TV3 són el millor de la meva carrera televisiva”
