Es pot sospitar que és una mania de la narrativa catalana: no és el primer cop que es vincula un instrument als avatars de la història d’Europa. El lector pot recordar que a La casa del silenci (2013) Blanca Busquets es val d’un violí Stainer —un luthier del segle XVII— que passa de mà en mà, per explicar com la música marca la vida de cinc personatges abans i després de la caiguda del Mur de Berlín; o que un altre violí —ara un de fet al segle XVIII, al taller que Lorenzo Storioni tenia a Cremona— travessa les pàgines de Jo confesso (2011), de Jaume Cabré, i al seu voltant s’hi concentren els fulgors de la felicitat i tota la terbolesa del mal que han recorregut els tres últims segles de la vida europea; o que a El violí d’Auschwitz (1994) Maria Àngels Anglada narra la crueltat de l’encàrrec que rep un presoner del camp de concentració: sembla impossible que ningú sigui capaç de fabricar un violí que soni amb tanta perfecció com un Stradivarius, i així salvar-se de la mort, però la maquinària rutilant de l’horror pot desconcertar-se davant la fràgil perseverança d’una peça humana.
Història d’un piano
Ramon Gener
Columna
462 pàgines. 22,90 euros
