He volgut llegir Guerra i pau perquè ja no podia sentir absolutament res amb el que està passant a Palestina i Ucraïna. Em mou un desig de reduir l’escala i trobar un sentit narratiu, una necessitat infantil gens autodissimulada de buscar consol en el clixé que diu que la història ha de ser una mestra per a la vida; que el passat ens pot servir de guia i inspiració en el present. Perquè “sentir”, en termes crus, és extremament senzill: sé quines paraules he de picar al buscador de TikTok per provocar-me nàusees i plors en menys de cinc minuts. El problema és que també estic convençut que, si entro en aquesta espiral i entreno l’algoritme perquè el meu timeline s’inundi amb impactes de les guerres, no estaré més a prop d’entendre res, sinó més lluny. La mediatització de la guerra a través de les xarxes socials no aconsegueix el mateix efecte que el periodisme ni les formes narratives més tradicionals: en comptes d’un sentiment de testimoni i d’un moment de pausa per a la interpretació, l’audiovisual amateur i el flux incessant de contingut m’atordeixen només amb una empatia fugiserra i irreal. La reacció emocional és tan primària que vols anar als grans mestres del passat com si tinguessis el deure moral de sentir alguna cosa amb adjectius i frases dignes.
Llegir ‘Guerra i pau’ en temps de guerra
