Ja fa una colla d’anys que el món literari català parla d’“honestedat”, de “sinceritat” i d’“autenticitat” —o, directament, de “vida”— per indicar alguna cosa positiva de les novel·les contemporànies. En un dels seus metacomentaris constants, el narrador de Cavalls salvatges (Jordi Cussà, 2000) observa que “tot això, i el que vindrà, en realitat no tenen altre lligam que la meva experiència viva”. Sebastià Portell, en una entrevista sobre El dia que va morir David Bowie (2016), sostenia que “la literatura, si no és vera, no és”, i matisava: “Amb això no vull dir que el que es narra hagi de ser autobiogràfic; no, però viscut sí, i molt”. També Jordi Lara, parlant sobre Mística conilla (2016), apuntava que “per a mi és fonamental que el que escric sigui autèntic i de debò”. O Alícia Kopf, en el discurs d’acceptació del premi Llibreter del 2016, entenia la caracterització de la seva novel·la com a “incòmoda” com “un signe d’autenticitat” i afirmava que «la matèria primera del que és un llibre, o de qualsevol obra d’art, no és el llenguatge sinó la vida”.
Soc jo total: l’autoficció a la literatura catalana
_0cc1e3201b.jpg)
