La vanitat emascula l’energia dels escriptors, però l’orgull pot fer un escriptor. En complir 75 anys, és temptador llegir l’itinerari literari de Valentí Puig —des dels primers anys vuitanta— com un espai on l’orgull consolida una llibertat intel·lectual. No s’ha assemblat a ningú o a gairebé ningú del seu país i la seva època. No ha tingut ni una sola opinió o aposta literària que coincidís amb la moda o les supersticions d’aquests anys. Amb el temps no ha tingut capelletes —costum tan nostre— al seu voltant, ni s’ha fet falaguer per guanyar deixebles o consideració entre els joves. De vegades sembla que hagi fet difícil l’accés a la seva obra, i no em refereixo —encara que també— que prefereixi estar lluny del clavegueró de Twitter. Vegem-ne algun exemple. Té una trajectòria poètica d’una qualitat sorprenent, capaç de guanyar gravetat i solidesa amb els anys, però segur que no l’han vist en un sol festival de poesia. Va publicar un llibre bellíssim —La fe de nuestros padres— sobre el seu retorn a la fe, sense que s’immutés ni mica de la intel·ligència restant del catolicisme espanyol. I ha escrit llibres extasiants sobre ciutats —Dublín o Palma— i no li falten capricis eruditescos com un tractadet sobre correspondències, però en va l’hem de buscar entre els escriptors de viatges, ni entre aquells que, a cada època, mereixen la consideració de “literaris”. Hi ha una ingratitud similar cap al crític —Puig és un lector extraordinari— que en política ens va portar a les pàgines d’Oakeshott o Niebuhr i en literatura ens va fer tombar els ulls a tot allò que va de Gyula Krúdy a Miquel dels Sants Oliver. El que és sorprenent és que a aquests assumptes —visca l’orgull— no sembla haver-los fet cap mena de cas. Mentrestant, ha anat gairebé a llibre per any, això sí.
Valentí Puig, setanta-cinc anys d’un mestre
