Hi ha un passatge de la novel·la on un escamot veïnal pentina el bosc del poble a la recerca d’un mort. Davant la infructuositat de l’empresa —del cadàver, ni rastre—, els vilatans es consolen: «com a mínim haurem estirat les cames. Fer salut!» Aquesta reacció dels personatges, en acabar de llegir el debut d’Uriol Gilibets, se’m va fer perfectament extensible. Perquè Les feres (La Segona Perifèria) és narrativa del vagareig, literatura epicúria d’esperit diletant, on els conflictes no es resolen, s’amunteguen. El rector que es torna boig, el substitut que desapareix, les desercions d’un pessebre vivent on tothom ha de fer el mateix rol de Nadal a Nadal, per molt que els anys tibin, perquè enlloc trobaràs millor repartits —i encotillats— tots els papers de l’auca com en un poble petit; Sant Gonera, la vila pels carrers de la qual Gilibets ens duu de bracet, n’és un. Però no pas un de qualsevol: Sant Gonera és «el lloc més allunyat dels llocs allunyats de tot el país».
Les feres
Uriol Gilibets
La Segona Perifèria
152 pàgines
18 euros
