La gràcia de la polèmica del Museu del Disseny, que ja no existeix i ara es diu Disseny Hub Barcelona, és que un debat polític ha entrat en tensió amb un debat museològic i que junts plantegen la pregunta sobre el sentit de conservar objectes antics i exposar-los en vitrines i peanyes. Des del punt de vista polític, que no serà el protagonsita de l’article, no hi ha res més que un procés de descatalanització dels museus que controla l’ajuntament. És una dinàmica perfectament normalitzada en tots els àmbits del país i és natural que arribi a l’art. Res ho explica millor que les giragonses del Born CCM: va ser impulsat per una alcaldia independentista amb la idea de museïtzar la memòria de 1714, és a dir, destinar recursos públics a produir discursos i materials artístics que mantinguessin viva la llarga història del xoc entre Castella i Catalunya. En mans dels Comuns el focus va desplaçar-se de l’eix nacional a l’eix de classe amb la voluntat de separar-los, i la idea era canalitzar l’energia de l’opressió catalana específica a la resta d’opressions universals, de nou en perfecta sintonia entre discurs museològic i ideologia del poder regent. Amb l’arribada d’una alcaldia socialista marcada per un programa de convivència, retrobada i pacificació, és igual de natural que el Born hagi perdut del tot l’autonomia per subsumir-se dins del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), amb la voluntat que l’espai tingui una visió marcadament historicista i abandoni l’ambició d’influir en la conversa contemporània. Barcelona és una ciutat en disputa a molts nivells i gairebé no hi ha consensos que permetin la continuïtat.
El sentit de conservar un moble antic al Disseny Hub
